Nou estadi de Wembley


LA RECONTRUCCIÓ D’UN RECINTE ESPORTIU AMB PEDIGRÍ

Dins del serial del recintes esportius amb interés arquitectònic, parlarem hui sobre la reconstrucció de l’estadi de Wembley. Si barregem els conceptes esport, tradició, història i mística hem de pensar per força en el Regne Unit, i dins d’ell, l’estadi de Wembley té el lloc principal entre l’imaginari col-lectiu.

És normal, doncs, que la reconstrucció -en realitat nova construcció ja que l’anterior va ser enderrocat- de l’estadi de Wembley a Londres fa una desena d’anys fóra una de les actuacions més comentades arreu del món. Des que es va començar l’enderrocament de l’antic Wembley, al 2002, fins que es van acabar les obres del Nou Estadi de Wembley, al 2007, va haver una gran expectació per vore el resultat.

 

L’antic Wembley, història de l’esport en majúscules

Antic WembleyEls britànics, a més de ser els inventors de molts del esports de més tirada i de donar-los a conéixer arreu del món gràcies al seu extint imperi colonial, sempre han tingut una gran facilitat per tal de crear mística al voltant de les seues tradicions, mitjançant una cura extrema pels detalls i una bona acció propagandística.

Dins d’aquest context no és estrany que l’antic estadi de Wembley, inaugurat el 1923, tinguera gran pes entre la història esportiva. De gran capacitat -uns 127.000 espectadors, però es parla d’entrades superiors a 150.000 persones- i sòbria imatge exterior, s’han disputat en el seu interior espectacles memorables.

Els Jocs Olímpics de Londres de 1.948, els partits més importants del Mundial de Futbol 1.966 i de l’Eurocopa de 1.996, 4 finals de la Copa d’Europa de clubs, partits internacionals de la selecció anglesa des de l’época de la seua rivalitat amb Escòcia fins a l’actualitat i tots els anys la final de la Copa Anglesa, han fet que un estadi que en teoria no és de ningú -ningun club de futbol el té com a propi- acabe per sentir-se com de tots els anglesos.

 

El nou estadi de Wembley, la reconstrucció d’un mite

Donat que l’antic estadi anava quedant-se obsolet, es plantejà substituir l’antic Wembley per un nou estadi, ubicat al mateix lloc, però adaptat a totes les necessitats programàtiques d’un recinte esportiu del segle XXI. Els anglesos, que com ja hem dit cuiden molt aquestos detalls, trien Sir Norman Foster -el més conegut i reputat dels seus arquitectes- per tal que projecte el nou estadi de Wembley.

El Projecte de Foster complix amb totes les exigències de bona visibilitat interior, accessibilitat universal, capacitat per a 90.000 espectadors, coberta retràctil, bon sistema de drenatge de la gespa (molt important a les illes britàniques) o facilitats per a la retransmissió de senyal audiovisual, tot dins d’un recinte amb una estètica que no crida gaire l’atenció (dit en aquest cas en el bon sentit).

Nou estadi de WembleyLa imatge del nou estadi de Wembley és Foster en estat pur. Una imatge elegant, sense grans estridències, però amb el seu habitual gust pel elements tecnològics d’enginyeria -tirants, perfileria metàl-lica, vidre en grans quantitats- i les formes arredonides. I l’arc, per descomptat, després parlarem de l’arc.

 

Les 2 torres vs l’arc, la importància de les fites.

L’antic Wembley tenia en les 2 torres de la seua façana principal el tret més característic. Formaven part de la construcció original de 1.923 i s’havien mantingut en totes les remodelacions fins el punt que eren la imatge de l’estadi i dominaven el seu exterior. No es podia entendre el trajecte d’arribada a l’estadi sense franquejar les torres. Ací és on el gran arc del nou estadi de Wembley cobra sentit.

Wembley Torres i ArcEn un altre context l’arc podria classificar-se com superflu, com un atrezzo sense fonament, una impostura. La coberta podria haver-se sostingut de mil maneres menys exhuberants. Però en aquest cas es requeria alguna fita que omplira el buit deixat per les 2 torres com a element característic. És dons l’arc un element de cara a la galeria? Sens dubte, però en ocasions un element de cara a la galeria està justificat.

En última instància, són a les vora cent mil persones que acudixen al recinte a les que la seua arquitectura ha de servir i, possiblement, moltes d’ixes persones s’hagueren sentit traïdes sense una fita arquitectònica que donara a l’arribada a l’estadi un sentit memorable.

 

La nova construcció, una bona idea?

La controvèrsia que s’ha generat al voltant del nou estadi de Wembley gira generalment entorn a si el nou estadi és digne successor de l’antic. En la nostra opinió es fica el focus en el lloc equivocat. El Wembley de Foster és un estadi de gran qualitat arquitectònica però, era la construcció de nova planta l’opció més idonea?

No haguera cabut la possibilitat de mantenir elements de l’antic estadi -materials, visuals, de modulació- que donaren al nou estadi el caràcter de segona edició de l’antic? Són la seua ubicació i el seu nou suficients per tal de vincular-lo amb l’altre, d’arrelar-lo? I no ens referim a mantenir les 2 torres antigues en una façana nova que res els diga. Ens referim a alguna cosa més subtil, més en la línia del teatre romà de Sagunt, molt criticat sí, però per altres aspectes de caràcter no arquitectònic.