L’ARQUITECTE DE LA FLORÈNCIA DEL RENAIXEMENT
Filippo Brunelleschi és un arquitecte fortament lligat a una ciutat. Florència és bellíssima i agradable per moltes raons. Per haver sigut bressol cultural d’Europa, davall el mecenatge dels Médici, durant el Renaixement -Donatello, Miguel Àngel, etc-. Per estar situada en el paisatge idíl·lic de la Toscana. Per les riberes del riu Arno i els ponts que el creuen -el Ponte Vecchio és una joia-. Per l’escala humana de totes les construccions i els seus recorreguts de vianants esguitats de places. Per la gran quantitat de construccions singulars i de valor arquitectònic -El Baptisteri, La Signoria, etc-.
Però, sens dubte, qui més ha col·laborat a la bellesa de Florència és l’arquitecte Filippo Brunelleschi que, a pesar de ser el primer i el més reputat dels arquitectes del Renaixement, va desenvolupar tota la seua obra principal en aquesta ciutat. Mencionarem ací només aquelles de les seues construccions que ens pareixen més ressenyables.
Cùpula de Santa Maria de les Flors, ostentació tècnica.
La catedral de Santa Maria estava ja gairebé completament construïda -a falta de la cúpula- abans de la intervenció de Brunelleschi. I no estava construïda pel senzill motiu que no es podia construir. D’un diàmetre de 45 metres i amb un esvelt tambor de base amb forma octogonal, era en el seu temps una construcció impossible.
L’únic precedent semblant que es tenia era la cúpula del Panteó d’Agripa a Roma. Aquesta construcció romana clàssica tènia un diàmetre semblant (només un poc menor) però unes condicions estructurals totalment distintes. Se sustentava sobre un tambor circular de gran gruixa i molt més xato. L’esveltesa del tambor octogonal de Santa Maria -la base de la cúpula es trobava ja a 60 metres d’altura- feia impossible una cúpula massissa com la del Panteó que, amb el seu pes, hauria realitzat un espenta lateral inassumible per al més esvelt i fi tambor de Florència. Per si no fóra poc, l’altura i la dimensió feien inviable el cimbrat de la cúpula (la longitud dels arbres és la que és), amb la qual cosa no es podia construir d’una vegada.
El gran triomf de Brunelleschi en Santa Maria va ser d’índole tècnica. Idear un sistema constructiu que alleugerira la cúpula i que a més permetera que fóra autoportant durant la seua construcció. En ixe sentit, va proposar un sistema de cúpula “buida”, amb doble corfa i una gran càmera intermèdia buida, amb tota una sèrie de nervadures i reforços d’unió entre les capes i amb unes tècniques d’obra -l’espina de peix i altres aparells- brillants.
Per si no fóra poc, la va coronar amb una gran llanterna octogonal en la seua cúspide que li dóna, a l’interior replet de frescos, una il·luminació perfecta. La forma exterior de la cúpula, tan peculiar, domina tota la ciutat.
Basíliques, Sant Llorenç i Sant Spirito.
En ambdós casos, l’obsessió per la modulació -un concepte clàssic ressuscitat en el Renaixement- és el factor més destacable. Modulació en planta i modulació en altura, a través de múltiples de la “campata” (dimensió en planta de l’ample de la nau lateral). Naturalment amb els elements arquitectònics del llenguatge compositiu clàssic -ordres clàssics, columnes, capitells, arquitraus, teginats, pilastres, òculs, etc-.
Ambdós basíliques són molt semblants en la seua composició, gairebé calcades. Si bé Sant Llorenç és més monumental (ja que era la basílica de la família Médici) i s’integra dins d’un conglomerat de gran interés arquitectònic (les sagresties de Miguel Ángel i del mateix Brunelleschi així com la peculiar biblioteca Laurenziana), és en Sant Spirito, de concepció posterior, on la perfecció de la modulació s’ha portat fins a l’extrem.
Les dos esglésies tenen planta basilical, de tres naus (una central i dos laterals), amb capelles obertes a les naus laterals i el mateix sistema d’acabament superior. Per a les naus laterals, voltes vaídes i òculs d’il·luminació circulars. Per a la nau central, entaulament pla amb teginat i finestres laterals verticals. En la intersecció dels braços, en el transsepte, cúpula circular de base quadrada amb petxines de transició i llanterna. Ambdós amb ordre corinti i, curiosament, ambdós amb la façana sense construir (o millor dit, sense construir d’acord amb la concepció original).
Probablement l’espectador no apreciarà tota la retafila de relacions numèriques o espacials, modulacions i la resta d’elements que a Brunellescchi sens dubte li van obsessionar, però el que sí que apreciarà és el resultat. Harmonia, classicisme, escala humana mesclada amb escala monumental i, sobretot, cap estridència.
Capilla Pazzi, una xicoteta joia
De xicotetes dimensions i caràcter auster en relació amb el seu entorn, la capella de la família Pazzi no destaca dins del convent de la Santa Croce. La Santa Croce conté una basílica espectacular, on tot aquell qui va ser algú a Florència o Itàlia hi està allí soterrat -Maquiavel, Miguel Àngel, Galileu, Marconi, Ghiberti, etc-. En un lateral del gran pati interior d’ixe convent apareix, sense cridar l’atenció, l’última obra de Brunelleschi.
Per tal d’apreciar-la cal parar-se en el seu interior (la façana no és de la seua autoria i certament no ens pareix molt encertada, encara que la lògia no està malament resolta). Allí dins es pot observar el que s’ha remarcat anteriorment en les basíliques. La modulació estricta en planta i altura, els eixos de simetria, el catàleg d’elements arquitectònics clàssics, l’escala humana. Tot això, junt amb la utilització de la clàssica Pietra Serena de la Toscana -que ja utilitza en columnes i pilastres de les basíliques-, dóna com resultat un espai harmoniós i suavitzat, sense arestes, que invita a la reflexió i l’espiritualitat.
En resum, si no coneixeu Florència, visiteu-la per qualsevol de les raons que la fan especial, però no deixeu d’apreciar alguna de les millors obres de Brunelleschi.